La paraula política ja estableix en si mateix un afer social:
gestionar i encaminar la vida pública cap a la seua realització.
Una persona viu la plenitud d'un instant de la seua vida
quan és conscient d'una harmonia, pau, serenitat i amor que sent en relació a
allò pel que està gaudint. Aquesta persona és feliç, se sent realitzada.
Cadascú de nosaltres intenta l'encontre amb eixe moment
d'una manera singular, doncs cada persona és un món: som diferents.
L'art de superar, en nom
del bé comú, de la col·lectivitat, eixa
diferència, és l'essència de la política, i sols es disposa d'una eina capaç
d'aconseguir-ho: el diàleg. Però, no eixe diàleg on les conviccions personals
tanquen portes a altres criteris, doncs d'aquesta manera ens allunyem de
l'harmonia i, per tant,
del
bé comunitari.
Cal el
diàleg respectuós, receptiu i enriquidor, on els arguments contraris son
considerats font de coneixement, necessaris per trobar eixe nexe que uneix la
raó humana i que és constructor d'evolució o progrés humà.
Però, un se n'adona que entre els polítics no hi regna
aquest diàleg d'enteniment sinó tot el contrari. Sent així, em pregunte quin
gènere de progrés és eixe que autoritza el predomini d'una raó imposada que abusa
de la seua veritat per... Governar!
I quan aquesta raó infal·lible, dipositària de la veritat,
no governa, aleshores es creu amb el dret a dilapidar i anihilar els conceptes
de qui ostenta el poder, també en nom d'aquest tipus de progrés.
Quan la raó s'enfronta a la pròpia raó, i el poble al
propi poble, no hi pot haver-hi progrés humà (aquell que obeeix a la superació
de la virtut humana a través de l'estima universal) ni, per tant, felicitat,
perquè la distància existent entre aquesta dualitat impedeix vorer el bell camí
de l'enteniment.
Potser desgraciadament açò ha sigut sempre així, però...,
som al segle XXI i aquest model de món és el resultat de llurs comeses
polítiques. Aquesta reflexió ens deuria portar a la idea de la gran
responsabilitat que recau a sobre d'aquelles persones dedicades als afers
públics en aquestos moments crucials per. la humanitat.
Qualsevol “persona” pot ser polític, però no qualsevol
“individu”. És l'individualisme tan ferotge que confon “vocació” per professió,
que prioritza l'interés “particular o sectari” davant l'interés comunitari, el
mal que pateix la ciutadania.
Quan les grans empreses se n'adonen d'aquesta mesquina
particularitat, aleshores sorgix l'oportunitat de dirigir, el mateix que les
multinacionals controlen el sistema econòmic mundial, el tràfic d'interessos
propis, oblidant-se de principis i ideologies.
Quan els partits polítics resten en mans d'aquestes
empreses, l'ànima de la política es desvirtua monetitzant tota actuació..., en
nom
del bé
comú? Si! aquestos individus així ho defensen a través de “bells discursets”
confeccionats amb una arquitectura gramatical adient a la circumstància que la
ciutadania aplaudeix.
I s'aplaudeixen els atemptats contra la natura comesos pel
formigó, la mort de la vida agrícola i pecuària, l'emigració industrial, la
desaparició d'hàbitats i paisatges..., quant d'aplaudiment en nom d'un progrés
capitalista!
Fins i tot, tots aquestos corruptes “malayos” d'arreu
del país que estan
eixint de les presons... Aplaudeixen la democràcia!
Quan l'urbanisme esdevé cabdill i jutge de tots els afers
polítics d'una ciutat, aleshores podríem dir que la política està prostituïda,
doncs s'allunya de la seua finalitat: el progrés “humà”.
RSS feed Comments
